ens passem la vida col·leccionant primeres vegades. el primer dia de feina, el primer petó, la primera nit fora de casa. les guardem amb data i tot, i les expliquem com qui ensenya una fotografia.
de les últimes, no en guardem cap.
hi va haver un últim cop que el teu pare et va aixecar en braços, i ni ell ni tu ho vau saber. una última tarda jugant al carrer fins que es feia fosc. una última conversa amb algú que després va desaparèixer del mapa, sense fer soroll.
cap d'aquells moments no portava avís.
les primeres vegades són fàcils d'estimar perquè arriben marcades. vas a un lloc nou i tot fa una mica més de llum. ho mires dues vegades perquè ja saps que ho recordaràs.
les últimes juguen brut. es vesteixen de dimarts qualsevol. passen mentre fas una altra cosa, mentre penses en el que vindrà després, mentre mires el telèfon.
si sabessis que és l'últim cop, t'hi quedaries més estona. abaixaries el ritme. et guardaries la cara d'algú en comptes de mirar l'hora.
però no se sap mai. i, ben mirat, és una sort.
viure-ho tot com si s'acabés queda preciós en una frase, però fer-ho de debò no s'aguanta. no es pot anar pel món acomiadant-se de cada cosa.
fa temps que crec que la nostàlgia no parla del passat. parla d'haver mirat poc. d'haver-hi estat a mitges.
enyorem allò que vam viure de pressa, mig pensant en una altra banda. i quan ho volem recuperar, la porta ja s'ha anat tancant a poc a poc, sense que en sentíssim el clic.
no cal convertir cada dia en una cerimònia. només cal no donar per fet que sempre hi haurà una pròxima vegada. sovint n'hi ha. però no sempre. i ningú no t'ho diu a temps.
així que avui, en un moment qualsevol, atura't un segon. mira qui tens al davant. aquest dia tan normal que estàs vivint és, ben segur, l'últim que algú voldria poder tornar a tenir.