El lliure albir és una d'aquelles preguntes que semblen senzilles fins que t'hi atures: una persona tria de debò, o només té la sensació de triar?

La física no ho posa fàcil. Si cada estat de l'univers ve determinat pel que el precedeix, llavors qualsevol decisió ja estava fixada molt abans que ningú la pensés. El determinisme no nega que decideixis; el que diu és que la decisió també forma part de la mateixa cadena de causes que tota la resta.

Enfront d'aquesta idea hi ha la intuïció, que és tossuda. Qui s'atura a mig gest, resisteix un impuls o canvia de parer té la impressió clara d'estar dirigint alguna cosa. I no és una impressió menor: és, de fet, l'experiència més immediata i constant que tenim de nosaltres mateixos.

El debat porta segles encallat justament aquí. Les dues posicions semblen certes alhora i cap de les dues acaba de guanyar.

Una de les sortides clàssiques és el compatibilisme: la proposta que llibertat i determinisme no s'exclouen. Ser lliure, en aquesta visió, no vol dir escapar de les causes, sinó actuar segons els propis motius sense que ningú t'hi obligui. Una decisió presa sense coacció és lliure en el sentit que de debò importa, encara que els motius que la sostenen tinguin una història.

No tothom en queda satisfet. Per a qui exigeix una llibertat absoluta —poder haver triat una altra cosa en les mateixes condicions exactes—, el compatibilisme sona a canvi de tema. Però té una virtut difícil d'ignorar: descriu força bé com es fa servir la paraula «lliure» en la vida real.

La idea que algú té de la seva pròpia llibertat afecta com actua, sigui certa o no.

I és en aquest punt que la discussió deixa de ser abstracta. Diversos estudis han observat que les persones a qui es fa llegir arguments deterministes tendeixen, tot just després, a fer més trampes, a esforçar-se menys i a perdonar-se abans els propis errors. Com si concloure que no es controla res funcionés, a la pràctica, com un permís.

Sigui quina sigui la resposta metafísica, el relat que cadascú s'explica sobre si decideix o no té conseqüències reals i mesurables. Creure que es tria no és, doncs, una il·lusió innocent: és una eina que modifica el comportament.

Potser per això la pregunta «som lliures?» no és la més útil. N'hi hauria una de millor: quin relat ajuda a viure com es vol viure, a fer més del que importa i menys del que es lamenta?

I queda una ironia que val la pena assenyalar. Aquest mateix article —tant si s'ha escrit per una decisió lliure com si era inevitable des del primer instant— existeix igualment. I, tant si s'ha llegit per voluntat com perquè no podia ser d'altra manera, fa pensar igual.

Aquesta és, segurament, l'única llibertat que no necessita demostració: la de triar quines preguntes es fan. Perquè les preguntes que ens fem acaben fent-nos a nosaltres.